Un segle abans que es popularitzés el
turisme de masses, a mitjan segle XIX, les classes benestants de la ciutat de
Barcelona van començar a passar els mesos d’estiu en una segona residència que
se situava als afores de la ciutat, per tal de fer un “canvi d’aires” o
“prendre les aigües”. Aquells estiueigs, que practicaven únicament l’aristocràcia
i els burgesos més ben situats, van canviar la fisonomia de molts petits pobles
de mar i muntanya, situats a un radi de 50 quilòmetres de la ciutat de
Barcelona amb l’edificació d’habitatges, torres amb jardins, casinos i
balnearis.
Quan pensem en pobles de vacances, costa
d’imaginar que Cornellà i altres municipis del Baix Llobregat també van ser
viles d’estiueig al segle XIX amb alguns casos il·lustres com la família del
poeta Joan Maragall o els comtes de Bell-lloc.
Més endavant, a partir del segon terç
del segle XX, arribaran a Cornellà un altre tipus d’estiuejants de classes més
humils. De fet, els barris de Gavarra i El Padró es van anar omplint de petites
parcel·les comprades per ciutadans barcelonins, a la recerca d’un espai propi
on gaudir del descans dominical i de la setmana de vacances anual.
Aprofitant que el Palau Can Mecader acull l’exposició “Estiueig de
Proximitat 1850-1950”, parlem d’aquest fenomen social amb l’ajuda del comissari
de l’exposició, Joaquim Maria Puigvert, i la coordinadora de patrimoni cultural
de l’Ajuntament de Cornellà, Anna Plans.
Entrevista
enregistrada el dia 10 de gener de 2023
