Un segle abans que es popularitzés el turisme de masses, a mitjan segle XIX, les classes benestants de la ciutat de Barcelona van començar a passar els mesos d’estiu en una segona residència que se situava als afores de la ciutat, per tal de fer un “canvi d’aires” o “prendre les aigües”. Aquells estiueigs, que practicaven únicament l’aristocràcia i els burgesos més ben situats, van canviar la fisonomia de molts petits pobles de mar i muntanya, situats a un radi de 50 quilòmetres de la ciutat de Barcelona amb l’edificació d’habitatges, torres amb jardins, casinos i balnearis.
Quan pensem en pobles de vacances, costa d’imaginar que Cornellà i altres municipis del Baix Llobregat també van ser viles d’estiueig al segle XIX amb alguns casos il·lustres com la família del poeta Joan Maragall o els comtes de Bell-lloc.
Més endavant, a partir del segon terç del segle XX, arribaran a Cornellà un altre tipus d’estiuejants de classes més humils. De fet, els barris de Gavarra i El Padró es van anar omplint de petites parcel·les comprades per ciutadans barcelonins, a la recerca d’un espai propi on gaudir del descans dominical i de la setmana de vacances anual.
Aprofitant que el Palau Can Mecader acull l’exposició “Estiueig de Proximitat 1850-1950”, parlem d’aquest fenomen social amb l’ajuda del comissari de l’exposició, Joaquim Maria Puigvert, i la coordinadora de patrimoni cultural de l’Ajuntament de Cornellà, Anna Plans.
Entrevista
enregistrada el dia 10 de gener de 2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada